PAULO FREIRE

Paulo Freire, l’últim gran pedagog

Va ser un dels pedagogs més importants del segle XX. Fou el pedagog dels oprimits. Va emigrar i va ser exiliat per raons polítiques per causa de les dictadures, i per molt temps va viure en el Consell Mundial de les Esglésies en Ginebra, Suïssa.

Paulo (1921, Brasil- 1997) fou director del Departament d’Educació i Cultura del Servei Social de la Indústria.  Als 50 anys va pertànyer al primer Consell Estatal d’Educació de Pernambuco. Fou director del Departament d’Extensió Cultural de la Universitat de Recife. Va aconseguir alfabetitzar a més de 300 treballadors rurals en un mes i mitj.

Professor de la Universitat de Harvard, va col·laborar amb grups dedicats a la reforma educativa en àmbits rurals i urbans. Al 1986, va rebre el premi internacional “Paz y Educación” de la UNESCO i fou anomenat “honoris causa” per una vintena d’universitats a tot el món.

Segons ell, “el acto educativo no consiste en una transmisión de conocimientos, es el goce de la construcción de un mundo común”

La proposta de Freire és l’educació problematitzadora, aquella que defensa una

educació, en la qual els estudiants i els mestres s’eduquen entre ells i s’estableix un

diàleg en el qual té lloc el procés educatiu. Aquesta, elimina la passivitat del mestre i

l’incita a intentar superar-se a ell mateix .

El mètode de Freire és un mètode de cultura popular i que, al mateix temps, és política popular: no hi ha cultura del poble, sinó política del poble. L’home intenta retrobar-se a ell mateix i busca ser lliure. Les principals variables del procés educatiu són:

v  La capacitat creativa i transformadora de l’home

v  La capacitat de sorpresa que qualsevol persona pot tenir, sense importar la classe social a la que hi pertanyi

v  La naturalesa social de l’acte de coneixement

v  La dimensió històrica de l’acte de coneixement

La Pedagogia de Paulo està basada en la pràctica. Aquesta està constantment sotmesa al canvi, a l’evolució  dinàmica i a la reformolació.

Las llissons als alumnes adults, s’organitzaven a partir de les paraules generadores, a través de diapositives, fotografies, dibuixos o cartells que incrementaven el diàleg.  Per exemple, durant la seva estància a Chile, en les seves classes, començava a parlar de la paraula “treball”, a partir de la imatge o la fotografia d’algú treballant, segons l’entorn, urbà o rural en el que es trobés el grup d’adults i les experiències viscudes.

Per Freire, el procés d’alfabetització, té tots els ingredients necessaris per l’alliberació de l’home, el seu aprenentatge i profundització de la paraula, ja que aquest abans era incapaç de poder expressar-se ni de mantenir un bon diàleg. A través de l’alfabetització, l’home pot ser capaç d’escriure la seva pròpia vida. Per tant, podem entendre l’alfabetització com la conquesta que fa l’home respecte la seva paraula.

Fases del mètode de l’alfabetització

1. Aixecament de l'univers vocabular (univers de les paraules parlades en el mitjà cultural de l'alfabetitzant) dels grups amb els quals es treballa. S'extreuen els vocables de més riques possibilitats fonètiques i de major càrrega semàntica, amb sentit existencial i emocional.

2. Elecció de les paraules seleccionades de l'univers vocabular investigat.

3. Creació de situacions existencials típiques del grup amb el qual es va a treballar.

Les paraules utilitzades reben el nom de generadores, ja que a través de la combinació dels seus elements bàsics propicien la formació d'unes altres. A partir d'aquestes paraules es configuren les situacions existencials.

4. Elaboració de guies (Flexibles) que auxiliïn als coordinadors de debat en el seu treball.

5. Descomposició de les famílies fonètiques corresponents als vocables generadors.

Es plasmen les situacions en làmines, diapositives o projeccions que, de l'experiència viscuda per l'alfabetitzant, passen al món dels objectes.

D'un en un, els estudiants van  fent paraules noves amb les possibles combinacions a la seva disposició. Aquest procés va creant coneixements de paraules que enriqueix la possibilitat de dir-se dient el seu món.

I per acabar, deixo algunes frases cèlebres sobre l’educació que ens faci reflexionar i pensar una mica sobre el nostre futur com a mestres!

Todos nosotros sabemos algo. Todos nosotros ignoramos algo. Por eso, aprendemos siempre.

La cultura no es atributo exclusivo de la burguesía. Los llamados "ignorantes" son hombres y mujeres cultos a los que se les ha negado el derecho de expresarse y por ello son sometidos a vivir en una "cultura del silencio"

Alfabetizarse no es aprender a repetir palabras, sino a decir su palabra.