“Qualitat” és un concepte dels més abstractes: CADASCÚ L’ENTÉN DIFERENT en funció del context en el qual s’aplica.
"Educació" és un terme concret, però té connotacions múltiples perquè té interpretacions infinites.
L’escola és la institució encarregada de l’educació formal, començada pels il·lustrats. També contribueix a l’educació juntament amb la família i els mitjans de comunicació.
L’escola ha de completar la socialització. Ha de fer educació i instrucció. És més que una empresa. Hi han uns valors que la gent comparteix, si no hi han unes finalitats en comú no és institució.
Gràcies a la Mancomunitat, a Catalunya, la Républica i la Generalitat de Catalunya va aixecar totes les escoles que eren en aquell moment excelents i de prestigi. Van fer institucions compromese als infants. L’escola són les persones que la formen, en especial, els alumnes.
La Qualitat de l’educació: preocupació i retòrica (Teixidó i Planas, Martí) “Revista Catalana de Pedagogia, volum 1”
Els polítics i les autoritats de l’Administració parlen de qualitat de l’educació i demanen una educació de qualitat als pares i els ciutadans i porfidiegen per la qualitat de l’educació un bon nombre de professionals, mestres i professors. Cadascú veu la qualitat de l’educació des del seu punt de vista: pel polític, és l’atenció a un dret fonamental que ha de ser satisfet per exigencia dels ciutadans i per la consolidació i el progrés del conjunt de la societat; pelsa pares, és l’aspiració d’un millor desenvolupament dels fills, amb oportunitats superiors a les que ells van tenir; pels mestres, és la disponibilitat de mitjans materials i personals que els permitin desenvolupar una organització de l’ensenyament i oferir uns resultats que puguin obtener el reconeixement públic i la satisfacció personal.
La qualitat de l’educació s’ha plantejat després s’haver aconseguir l’educació per a totos. El primer objectiu va ser que tots els nens tinguin una plaça escolar i que la seva escolarització arribi fins als vuit anys o deu d’ensenymanet bàsic. El dreta a la instrucció pública ja va ser proclamat pels il·lustrats del segle XVIII com ara Juan Bautista de la Salle que defensava l’ensenyament obligatoria a final del segle XVII i Jovellanos que creía que la millora de la instrucció pública era la base de la reforma de la societat i també afirmava que “la instrucció pública és el primer origen de la prosperitat social”. Segons ell, lo millor és que la instrucció es reparteixi, ja que no serveix de gaire que uns pocs posseeixin una alta instrucció mentre que la resta de la población es manté en la més absoluta ignorància.
El dret a l’educació fou exigit pels sectos populars i reivindicat pels moviments obrers del segle XIX-XX.
Malauradament, més d’un 20% d’alumnes que es comporten intel·ligentment i tenen capacitats física i pel llenguatge, passe els darrers anys d’escolrització sense millorar el seu aprenentatge.
-Els pares i els ciutadans es queixen de la falta d’exigència dels centres docents i dels baixos nivell de coneixements que abans s’adquirien amb menys anys; fonamentalment ho atribueixen tot als mestres per “no estar directament a sobre dels fills”, ja que considera que el professor ha de motivar-los. Els pares esperen que els mestres ho controlin tot.
-Per altra banda, els professionals docents posen de manifest l’escassa inversión en educación; no hi ha una institució amb edificis, mobiliari i equipament mennys renovats. Hi ha diners per abandonar el guix i la seva molesta polseguera i deisposar en totes les aules d’allò que qualsevol llar o oficina empresarial o de vendes gaudeixen (panel blanc per rotulació i esquemes, un videotelevisor activable, un ordinador…). Les actuals cases responen a l’oferta i a la realitat social i comunicativa, i l’escola és la que està fora de la seva època.
-Pels polítics i administratius cal assolir un projecta idealista que destaqui la dignitat de la societat proclamant la igualtat dels ciutadans en l’accés en l’educació. La despesa en educación ha augmentat de manera progressiva i una gran quantitat del pressupost econòmic d’educació s’ha destinat als sous dels mestres i professors. La despesa en educación ha augmentat com també ho ha fet el nombre d’alumnes i el temps d’ensenyament, però els resultats d’aprenentatge han quedat estancats i no fustifiquen l’increment de la despesa pública.
1) 1. PARES, PROFESSORS I POLÍTICS: TOTS PER LA QUALITAT DE L’EDUCACIÓ
S’ha de poder arribar a una elaboració integrada que condueixi a una alternavita posible i satisfactòria. Les alternatives vàlides i posibles són les mateixes tant si es projecten des d’una o una altra òptica ideològica, sempre de caràcter democràtic.
És fácil observar com els polítics i els administradors de qualsevol govern s’enfronten a la realitat de torbar alternatives que assoleixin els objectius proposats i que siguin relitzabes, mentre que els seus oponents presenten aspiracions desitjables i perfeccionades.
Els mestres i professors presenten reivindicacions i posen de manifest contradiccions i incoherències del sistema educatiu, però dins l’aula continuen desenvolupamnt practiques docents obsoletes ja que no s’ajusten ni a les necessitats dels alumnes ni a l’ordenació educativa vigent, ni als mitjans disponibles en els centres docents i en la societat de masses i consum en què vivim.
Avui en dia, molts pares es desentenen dels seus fills i es despreocupen, per això els porten a les escoles perquè altres es eduquin ja que ells no tenen temps. Però no es tracta que els pares ensenyin als seus fills, sinó que es tracta que junts comparteixin la importància de, per exemple, parlar amb correcció, el plaer de llegir junts, consultar atles i mapes per situar els fets de qualsevol pel·lícula profectada a la televisió, l’exigència d’administrar-se els diners, la planificació d’un viatge… D’aquesta manera es fomenta el diàleg entre els pares i els fills i aquests aprenen i ensenyen mútuament, evitant sentiments d’inferioritat per part d’uns i altres.
Un dels problemes dels professors i mestres és que emeten moltes opinions educatives sense una base de ciència pedagògia i actuen sense seguir uns procediments professionals suficientment delimitats.
Molts pares es troben perduts en una diversitat d’opcions que desborda la seva capacitat de comprensió de la realitat social i cultural: “donde va Vicente va la gente”. És a dir, molts ciutadans no saben on recolzar la seva consciència i no tenen cap altre referent que el de la “normalitat” estadística , suposant que “si ho fa la majoria ja està bé”; molts pares i mares actuals dexien fer als fills tot el que volen, ja que no es volen complica la vida i, per tant, no els porten la contrària i aquests són alguns dels problemas que haurien d’intentar millorar les famílies. Aquestes famílies pensen que això forma part de la funció dels professors igual que reconèixer les capacitats dels seus fills i la seva bondat natural.
L’Administració ha pres un sèrie de mesures destinades a millorar la qualitat de l’ensenyament tot i que l’evolució és molt més lenta del que es mereix la seva iniciativa i decisió.
La situació dels pares és possiblement la que menys ha evolucionat i d’aquí sorgeix aquest desajustament general. La participació dels pares ha quedat clarament reconeguda, però sol concretar-se en encarregar-se d’una parcel·la d’activitats
extraescolars i intervenir a través d’un grup reduït en el control de la gestió institucional. Possiblement, hagués estat necessari que alguns professionals de l’educació profunditzessin també en la funció dels educadors naturals i oferissin guia i orientació a les famílies.
2. UN CORRENT GENERAL PER LA QUALITAT DE L’EDUCACIÓ
Normalment i per desgràcia, els fills abandonen els estudis en la mesura que els pares deixen de coincidir amb els objectius educatius de l’escola. Per això, una primera tendència fou promoure òrgans de participació en la gestió dels centres docents a través de consells escolars, que impliquessin les famílies en l’escola i en la seva direcció institucional.
Al 1982 Ronald Edmons va afirmar que els resultats d’un alumne depnien més del caràcter de l’escola que de la manera d’ésser de la familia. Així que, sense negar la importància de l’entorn familiar en l’adaptació dels nens, es va donar relleu a l’escola com a organització i, per tant, es va formalitzar la tendència a promoure escoles eficaces (effective schoools) fins i tot per a nens d’ambients urbans pobres.
El significat d’effective schools és inicialment el de l’escola que aconsegueix els objectius, allò que profecta, i la seva traducció al català seria escoles eficaces. Una altra cosa és efficiency in schools o l’aprofitament dels recursos per aconseguir un ensenyament amb uns costos econòmics ajustats, que hem de traduir per escoles eficients.
L’eficàcia de l’escola no es pot avaluar independentment del seu entorn, ja que l’educació ha de donar resposta a les necessitats dels alumnes que, en un futur, seran ciutadans i a les aspiracions dels seus pares. Així, l’eficàcia només és un criteri de valor si al mateix temps compleix el criteri de funcionalitat: donar resposta a necessitats i a aspiracions educatives.
Alguns autors proposen el criteri d’optimització, que relaciona l’eficiència amb les expectatives en un procés continu d’acostament a aquestes expectatives. Es correspon amb el terme anglès improvement molt freqüent en les publicacions educatives.
| Criteri/Dimensió | Definició conceptual | Definició operativa | Exemples il·lustratius |
| Funcionalitat | Realització de les aspiracions i les encessitats educatives | F=Realitzacions/ Expectatives | • Domini de l’operatòria aritmètica per dur una comptabilitat de les pròpies despeses. • Comprensió de les cançons en llengua anglesa que s’escolten normalment |
| Eficàcia | Consecució en les realitzacions dels objectius educatius projectats | Ea=Realitzacions/Objectius | • Redacció clara i correcta amb domini bàsic de l’ortografia i la puntuació • Coneixement de la geografía del planeta i la localització de les notícies que s’emeten en un informatiu |
| Eficiència | Resultats en les realitzacions segons les inversions o els mitjans disponibles | Ee=Realitzacions/Mitjans | • Valor afegit a l’aprenentatge dels alumnes durant un curs o un cicle a partir de l’avaluació inicial • Rendiment dels mitjans materials i personals disponibles en el centre |
| Optimització | Progressiva aproximació a la consecució de més i millors aspiracions | O=Eficiència (Ee)/Expectatives | • Desaparició dels objectius que s’han convertit en realitats consolidades. • Formulació d’objectius de major nivell que en cursos anteriors |
| Qualitat de l’educació | Interreslació operativa de les diferents dimensionx | QE=F+Ea+Ee+O | Respon a les expectatives i les necessitats, s’assoleixen els objectius proposats, s’aprofiten al màxim els recursos i cada any s’eleva sensiblement el nivell de les aspiracions projectades |
3. ELS ASSUMPTES QUE REALMENT PREOCUPEN
3.1. EL NIVELL D’APRENENTATGES QUE ASSOLEIXEN ELS ALUMNES
Els nivells cada vegada són més baixos, es diu.
Tots acceptaríem com a alumne de nivell alt aquell que sabés explicar que la Revolució Francesa va significar un salt a la modernitat i que davant alguns oblits de memòria sabés recórrer a una enciclopèdia per reordenar els personatges de Marat, Danton, Robespierre o Napoleó. Si un alumne sabés redactar quatre pàgines on exposés de manera ordenada el contingut, amb una puntuació correcta i amb
algunes expressions o frases fetes, estaríem segurs que aquest alumne estaria en condicions d’assolir un alt nivell per comprendre tota la gramàtica; però, a l’alumne que no redacta bé, la gramàtica només li serveix per aparentar un nivell que no té. El nivell de matemàtiques en l’ensenyament bàsic s’acredita comprenent i aplicant la matemàtica bàsica per ser ciutadà. Tot això sense perjudici que alumnes destacats assimilin majors graus d’elaboració teòrica en àlgebra, geometria o estadística.
Els nivells d’aprenentatge no poden baixar. La capacitat dels alumnes d’avui és similar, sinó superior a la d’alumnes de fa anys, a la d’alumnes que van ser i que actualment són professors. Els professors han de fer una tasca profesional de reorganització dels coneixements a partir d’una anàlisi de les necessitats actuals, tenint sempre present el desenvolupament de les capacitats dels alumnes en les diferents edats. Entossudir-se en ensenyar “com sempre s’ha ensenyat” comporta desatendre l’alumne, saltar-se el primer pas del docent que és convèncer als alumnes de la necessitat i la utilitat d’aquests coneixements, interessar els alumnes més enllà de la necessitat pel plaer de conèixer, de descobrir, de construir i d’inventar en la perspectiva, sempre inacabada, de saber.
Per tant, cal exigir un nivel de desenvolupament d’unes capacitatas, aplicant-les a uns coneixements il·lustrats o operatius. La multiplicitat de mitjans hauria de permetre l’accés a majors nivells d’aprenentatge, a més indiviuds que en el passat sense menystenir que un minoría de ments privilegiades assoelixi el màxim nivel. Cal entendre que en educació, la inversió és desenvolupmant i no un cost com en el procés productiu. En l’educació interessa el MÀXIM DESENVOLUPAMENT.
Les tecnologies de la informació aporten un efecte multiplicador i de grans prestacions, però no substitueixen el pas previ de tenir continguts que s’han de comunicar. Massa mitjans per pocs continguts és un fet que contribueix a inhibir les capacitats que s’aguditzen davant la necesstitat. La instantaneïtat de la comunicació telemàtica via Internet ho fa tot molt més fàcil i s’inverteix tan poc esforç que, potser, no queda res d’aprenentatge.
No ens oposem als mitjans tecnològics, però en l’educació si s’incorporen millors mitjans i més complets, cal projectar superiors objectius.
3.2. LA PÈRDUA DE CONEIXEMENTS D’HUMANITATS
Els alumnes d’avui retenen menys dades, fets i figures històriques. Tampoc coneixen capitals, ciutas, accidents geogràfics i àrees de procucció de la goegrafia terrestre. Coneixen poc d’art plàstic, musical i escènic i rebutgen, abans d’escoltar-la, la poesía…
La física, la química, la biología o les ciències naturals així com les matemàtiques com a ciencia formal o instrument científic, són matèries de prestigi, i també la informática i l’anglés. Totes aquestes assignatures es consideren primordials per a facilitar l’accés del lloc de treball en un futur i si no s’aprèn en l’escola, difícilment s’aprendrà. De llengua, història o geografía tothom sap alguna cosa i si no, es consulta en qualsevol enciclopèdia o per altres vies d’informació. Són coneixements complementaris i no estrictament necessaris per aconseguir els llocs de treball més prestigiosos. Per exemple, un científic no s’avergonyeix en absolut d’admetre que no domina gaire bé l’escriptura, que no sap el paper que va tenir la ciència en un determinat moment de la història, ni com el sistema polític ha estat capaç de potenciar el seu desenvolupament com va passar amb la física i la química a França, en l’època postrevolucionària.
La veritat és que les mares i els pares preocupats per l’ensenyament dels seus fills volen bons nivells de matemàtiques i de ciències, volen que els seus fills aprenguin informàtica i que tinguin un bon nivell d’anglès; de la resta, volen una miqueta de tot. Però, si aquests fills tenen dificultats a l’hora d’estudiar ciències o matemàtiques, aleshores se’ls orienta cap a les lletres o cap a les ciències socials, on no s’exigeix un nivell tan alt. Els pares i les mares són un réflex de la societat que en funció de possibles professions o llocs de treball en economies de creixement productiu, atorga més prestigi a les ciències positives que a les humanitats.
El problema de la formació en humanitats és evident. Les humanitats no són un instrument de producció, no serveixen, però donen sentit a la vida i també significat a l’activitat productiva.La superioritat de les humanitats en les societats antiga i medieval va haver de cedir a l’avanç de la ciència de la societat moderna i a la productiviat de la tecnificació industrial contemporània.
L’equip de professionals, en resum, ha de presentar el coneixement de manera integrada i realista.
Què vol dir ser professor?
Ser professor, ser professional significa professar, exposar amb convicció pròpia allò
que es coneix i el valor que té el coneixement per la seva utilitat, pel sentit que obra a les nostres vides i, sobretot, pel plaer que desperta descobrir allò que estava cobert, amagat, allò que no sabíem. El primer que ha d’aconseguir un professor és despertar l’interès pel coneixement; si ho aconsegueix, cada alumne rendirà segons les seves capacitats al nivell màxim; els nivells previstos per una edat determinada s’assoleixen si es donen les condicions anteriors. Evidentment no s’han d’esperar uns nivells superiors a les capacitats d’un alumne; és una falta de respecte personal que el professor no es pot permetre. Si el professor té bons coneixements d’humanitats,
si continua estudiant i aprofundint, sigui en cursos d’actualització, en cicles
de conferències o llegint estudis i assajos que es publiquen contínuament, aquests nous coneixements entraran en la preparació de les seves classes i aportaran aquell embolcall que les fa interessants. Els professors que llegeixen i s’actualitzen o que, pel seu propi interés, desenvolupen un camp de coneixement, ho comuniquen als seus alumnes d’una manera o d’una altra, i és una comunicació que contagia.
3.3. LA BAIXA ACUMULACIÓ DE CONEIXEMENTS
Els joves d’avui sabem moltes menys coses que la generació adulta sabien a la nostra edat. Ni cert ni fals:confús. En primer lloc, hem de deixar el verb saber, conduir-se amb saviesa, per una activitat global i integradora total de l’humà, a través del coneixement amb el seu entorn i la situació del seu temps. Saber és conèixer en profunditat i també
conduir-se amb prudència i acostuma a donar-se en tot. Conèixer és tenir notícia,
identificar, comprendre, relacionar, associar, classificar, però sempre fent referència a aspectes parcials: fets, dades, conceptes, sistemes, etc. Vist així, edat per edat, ni els nostres fills són savis ni els adults ho eren, encara que coneixien, tenien coneixements.
No hi ha dubte que ells tenien més coneixemets de dades i fets memoritzats, poc o molt compresos.
Avui no és posible memoritzar tantes dades i fets. No s’ha d’abandonar la memorització, però ha de ser selectiva de dades i fets rellevants, que permetin edificar una estructura de coneixment. Si es memoritzen menys dades, fets, personatges, llocs,
etc., és necessari ensenyar els procediments que permetin conèixer-ho tot amb un marge de temps raonable i l’ús dels instruments adequats: diccionaris, atles, enciclopèdies, bases de dades, etc. Si aconseguim que els alumnes actuals, encara que tinguin menys coneixements de dades i fets, tinguin més competències per aprendre procediments de treball i estudi, recursos expressius per exposicions orals i redaccions, recursos per il·lustrar amb taules de dades i gràfics, recursos per fer referència a documents tant si són llibres, revistes, films o registres sonors, etc., estarem davant
ciutadans d’un nivell elevat. És a dir, seran alumnes amb una moderada acumulació
de coneixements, però amb una elevada competència d’aprenentatge. Hi ha exercicis i exàmens parcials que serveixen per treure nota i que s’obliden per retenir altres coneixements d’altres exàmens per treure una altra nota. Els alumnes coneixen perquè són alumnes, però només coneixen per aprovar ja que no participen dels coneixements fora de l’escola o l’institut, que no entenen res del que es comenta en els informatius i que no posen el mínim interès en els reportatges d’actualitat dels diaris ni en algunes qüestions científiques que es divulguen. Així doncs no pensem que més exàmens i revàlides puguin millorar l’ensenyament!
La solució de l’escola no ve amb la nostalgia d’un passat que no s’ajusta a les necessitats i els recursos actuals . Correspon als professionals de l’educació i l’ensenyament dissenyar un nou sistema pedagògic, d’acord amb els recursos disponibles i les necessitats dels ciutadans d’avui i dels pròxims vint anys. És incomprensible que molts professionals estiguin contínuament criticant les decisions d’ordenació educativa
de l’Administració, que haguessin estat innecessàries si la institució escolar hagués portat a terme la seva comesa amb funcionalitat, eficàcia i eficiència. La qualitat
de l’ensenyament no depén de la llei que la regula sinó de la pedagogia que
practica cada institució escolar.
3.4. L’ESCÀS INTERÈS PEL CONEIXEMENT O PER DETERMINATS CAMPS DE CONEIXEMENT
Els alumnes tenen més possibilitats si obtenen millors puntuacions i les estratègies d’aprenentatge dels alumnes van descobrint que el més important és treure una bona nota i que si es dediquen a aprendre i a comprendre, deixen de memoritzar i perden nota. És lamentable, és la mort del coneixement i el plaer de conèixer. La institució escolar actual ha de ser personalitzadora i creativa. L’escola ha d’orientar a tothom. Quan l’escola desenvolupi la seva funció orientadora, serà innecessària la selectivitat. L’escola ha d’orientar a l’alumne per tal que aquest desenvolupi el millor itinerari formatiu d’acord amb les seves capacitats i el seu estil cognitiu.
Si s’aplica amb interès i voluntat, arribarà al màxim nivell de les seves capacitats i se l’orientarà a una activitat d’estudi, professional o ocupacional que pugui satisfer les seves aspiracions i que li dona accés a una determinada retribució econòmica.
Però, si l’escola o les escoles orienten molts estudiants a fer medicina i no hi ha tantes places, què s’ha de fer?
Si se sap que la demanda supera molt la disponibilitat de places cal desviar més alumnes a altres estudis i professions. Si pel contrari, hi ha una professió o uns estudis que no cobreixen les places, es pot animar els alumnes que presenten aptituds, encara que el seu nivell sigui més ajustat.
No és possible seleccionar tots aquells alumnes que tinguin un nivell notable i després comparar-los tenint en compte els coneixements complementaris que acreditin?
Així, podrien entrar preferentment aquells que, a més a més de tenir un bon nivell en les matèries de l’especialitat, tenen altres coneixements que els enriqueixen amb una tendència il·limitada.
Molts professors abandonen qualsevol intent de desenvolupar coneixements per aconseguir dels seus alumnes la major preparació per la selectivitat. I, aleshores, es
compleix el que ja va avançar Freud: l’estudiant centra tota la seva atenció en superar l’examen i deixa de prendre atenció en aprendre i en adquirir coneixements que, realment, és el que el capacita per superar l’examen i podria haver-ho fet d’una manera més agradable.
La solució per millorar tots aquests problemas presents en l’actualitat seria la creació d’un model de qualitat d’educació que sigui comunicable i comprensible per a tots. És una manera més intel·ligent d’ocupar-se’n, abandonant preocupacions i retòriques destinades a senyalar un culpable. També, hem de superar inoperants disputes relacionades amb el nivell, amb la baixa acumulació de coneixements d’un determinat camp enfront els altres, impulsant en tots els alumnes l’interès pel coneixement, per qualsevol camp de coneixement. Això correspon als professionals docents i també als pares i mares, atès que cap llei pot encomanar l’interès pel coneixement.
* A continuació parlaré sobre una part del text “La qualitat de l’educació. Preocupació i retòrica” en la que parla de la visió que tenen alguns pares respecte el paper que han de tenir en l’educació i el nivell d’aprenentatge dels seus fills.
Tal com diu el text, la majoria dels pares i ciutadans es queixen de la falta d’exigència dels centres docents i del nivell de coneixements que abans s’adquirien amb menys anys. D’aquesta manera ho atribueixen tot als mestres i els culpen de no estar directament a sobre dels fills, ja que consideren que la principal funció del mestre és motivar-los i controlar-ho tot. Per aquest motiu, molts pares es desentenen dels seus fills i es despreocupen de l’educació d’aquests , ja que consideren que el fet d’impartir uns coneixements i una educació és una feina exclusivament dels professors i pensen que és un tema que no els convé en absolut.
Particularment penso que aquesta idea que sostenen alguns pares està molt lluny de la realitat. És cert que la feina i funció d’un professor és ensenyar als alumnes uns coneixements que els siguin útils en un futur, així com també, despertar l’ interès dels infants (tal com defensava Dewey o Decrocly) per descobrir allò desconegut o amagat. Penso que és important impartir una educació adequada i poder orientar a l’alumne perquè aquest desenvolupi el millor itinerari formatiu d’acord amb les seves capacitats i el seu estil cognitiu. Però, tot i això no vol dir que els pares s’hagin de desentendre , sinó que és una feina que s’ha de realitzar conjuntament entre l’escola i les famílies. Amb aquesta afirmació, però, no estic intentant dient que els pares hagin d’ensenyar als seus fills com ho fa un professor perquè lògicament és una tasca que correspon al mestre i amb aquest aspecte estic totalment a favor del text, el que sí considero important és que els pares col·laborin i ajudin als seus fills perquè aquests incrementin les seves capacitats fent coses junts que afavoreixi el diàleg, la relació i comunicació entre ells, així com també el seu nivell d’aprenentatge.
Pedagogia i participación: per a una educació de qualitat (Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Pedagogia) “Revista Catalana de Pedagogia, volum 1”
La qualitat és un concepte de la màxima abstracció i l’educació és una construcció cultural complexa, immensa atès que no té límits, i és producte de moltes variables que interaccionen, entre aquestes les humanes, que escapen a un control precís. Cadascú planteja la qualitat de l’educació des de la seva experiència, des del seu punt de vista i des dels seus valors o interessos. S’observa entre pares i ciutadans que n’hi ha que es queixen de la falta d’exigència
dels centres docents i del baix nivell de coneixements respecte a èpoques anteriors; alhora, els pares esperen que els docents ho controlin tot i estiguin contínuament a sobre dels seus fills. Entre els professionals docents, per la seva banda, n’hi ha que argumenten una escassa inversió en educació i subratllen que la institució escolar no ha millorat en edificis, instal·lacions i equipaments com ho han fet la majoria d’institucions públiques. Per la seva banda, els responsables públics, polítics i administradors subratllen l’ampliació del període d’escolarització, la reducció d’alumnes per aula, l’increment de professors i les contínues dotacions d’equipament, particularment de tecnologies de la informació i la comunicació. Cadascú té el seu punt de vista i en canvi d’intentar solucionar els problemes existents col·laborant de manera conjunta, només es culpen uns als altres i es “passen la pilota”.
La renovació pedagògica és el treball que dia a dia fan mestres i professors per respondre a les necessitats educatives i culturals de tots i cadascun dels infants i els joves. El bon funcionament de l’educació institucinalitzada depèn dels professionals i de l’acció pedagògica que desenvolupen.
L’actual regulació del sistema d’ensenyament estructurada en una educació primària (EP) i una educació secundària (ES) per a tots els ciutadans fins als setze anys ha estat el darrer esforç d’una reforma estructural juntament amb la prolongació de l’educació gratuïta per a tots. Ha comportat molts canvis d’edificis, de perfils del professorat, de formació, d’organització i de flexibilització. Tots els governs i totes les propostes d’organització del sistema escolar
roclamen l’autonomia dels centres docents, una autonomia que no s’acaba de dur a terme. Aquesta autonomía implicaría l’auditoria periòdica del centre basa en l’avaluació participant coneixent el grau de satisfacció dels professionals, alumnes i pares, com també dels ciutadans vinculats al centre.
1.LA QUALITAT DE L’EDUCACIÓ
Els principis de qualitat de l’opció educativa, segons l’Avantprojecte de llei de qualitat de l’educació (APLQE) són:
a) La consideració de l’educació com un valor personal i social. Ha de ser un dret bàsic per a tothom.
b) L’equitat en l’educació
c) La proposta d’un currículum que asseguri una cultura bàsica i un desenvolupament de les competències bàsiques per a tothom a l’escola obligatòria.
d) La participació i la responsabilització de la comunitat educativa
e) L’autonomia de les institucions escolars. L’autonomia comporta respecta la pluralitat, però va lligada a un control social efectiu respecte a les finalitats educatives.
f) La competència professional i humana del professorat
g) La funcionalitat de l’escola o el grau d’interès dels alumnes per l’aprenentatge
h) L’eficiència o el rendiment de les realitzacions d’aprenentatge
i) La implicació del professorat
j) La participació activa dels alumnes
k) L’ambient de comunicació i de respecte mutu entre l’alumnat i el professorat
l) El finançament adequat per funcionar, compensar els dèficits i millorar.
1.1 OBJECTIUS DE L’EDUCACIÓ
Els objectius de l’educació són el benestar físic (higiene personal, alimentació equilibrada, prevenció de les drogues i l’alcohol, l’educació sexual i la pràctica de l’esport), que hi hagi horaris de treball, oci i descans raonables, és necessari que els alumnes s’hagin de dedicar més de quaranta hores setmanals entre l’horari escolar i la realització d’estudi i activitat personal a casa. Cal reconèixer a les persones la capacitat i la necessitat de pensar per sí mateixes. Segons el text, una de les principals raons del fracàs escolar és l’avorriment dels alumnes, és una conseqüència evident de la didàctica expositiva, repetitiva i passiva que és la didàctica que es practica més. Compartir el pensament i l’acció amb els altres malgrat les diferències, suposa acceptar un espai individual raonable sense oblidar que únicament ens podem realitzar plenament juntament amb els altres.
La solidaritat comporta una llibertat responsable i compromesa envers els altres (en la conservació del medi ambient, en la defensa dels drets humans, en l’acceptació de la multiculturalitat i en un projecte de globalització més just). L’educació de la solidaritat demana una pedagogia basada en la comunicació, el diàleg, el debat, el treball en grup, la pràctica del treball cooperatiu i la iniciativa creadora de tots. S’ha de rebutjar els càstigs, les segregacions i les disciplines externes que l’únic el que fan és dominar als alumnes. Tanmateix, perquè l’alumnat gaudeixi aprenent a l’escola, cal la motivació. La professionalitat dels docents comporta respecte per la diversitat dels alumnes i els seus ritmes d’aprenentatge, respecte per cada persona. Els alumnes necessiten l’afecte dels adults, la seguretat i la confiança, i amb més motiu quan viuen en ambients privats de l’afecte necessari. Quan els infants, els nois i les noies fan la feina de gust i amb interès, hi ha pocs problemes de disciplina i l’escola es converteix en una experiència humana inefable per a tots, per als alumnes i per als professors. I el primer indicador de qualitat observable és que els infants, els adolescents o els joves parlen d’allò que fan a l’escola amb la boca plena, fan referència a allò que els han dit els mestres i els professors, i enyoren aquest espai de comunicació i aprenentatge lliure quan fa temps que són de vacances. Per tant, es recomana:
a) Declarar la confiança en la capacitat dels alumnes, no fer-los responsables del fracàs escolar i reconèixer que la qualitat de l’educació depèn de la cooperació conjunta entre: l’escola, la família, els mitjans de comunicació, les instàncies de lleure i cultura, la publicitat i el consum...
b) Aconseguir una educació de qualitat universal .
2.CONDICIONS SOCIALS DE L’EDUCACIÓ
Les famílies tenen dificultats per orientar l’educació dels fills en una societat de llibertats, per donar patrons de conducta i normes d’actuació davant dels infants, i aquests no poden adquirir la seguretat d’actuació. També cal considerar les propostes espectaculars dels mitjans de comunicació que entren per la televisió, una finestra oberta a cada llar i la sortida a la navegació pel ciberespai que tenen els infants i els adolescents sense cap acompanyament de l’adult. La influència dels mitjans de comunicació en els infants pot ser brutal, si els adults no fan la mediació educadora corresponent. Si els adults fan de mediadors, els efectes no són directes i en aquests casos són els mateixos pares que demanen una protecció de la infància.
Avui són molts els infants que ho tenen tot i que creixen en un ambient de permissivitat que no els afavoreix. Són molts els joves que demanen molt i consumeixen sense limitació. L’avorriment agressiu és la descàrrega d’una energia potencial acumulada que no ha estat canalitzada i esdevé incòmoda. L’expressió m’avorreixo evidencia ja una necessitat d’acció que no és reclamada per necessitats
externes i que s’orienta a cercar emocions fortes que poden desembocar en la destrucció material de l’entorn, en l’agressió a altres i en l’autoagressió i, en casos
extrems, amb la ingestió d’alcohol i drogues que multipliquen la violència en espiral creixent. L’avorriment agressiu s’ha convertit en un ritual d’iniciació d’alguns adolescents, els quals no tenen cap interès pels aprenentatges escolars.
Una altra observació és la instrumentalització del coneixement i la cultura. Només interessa el coneixement que es tradueix en una qualificació acadèmica, una titulació que dóna accés al món laboral o estudis superiors. No s’aprèn pel gust de saber i desapareix l’interès per l’aprenentatge. Correspon, per tant, al mestre o el professor i a la institució escolar, en conjunt, que juntament amb els pares dels alumnes s’assenyalin fites comunes i s’estableixi una organització. La família, amb una interacció personalitzada i la conversa, crea les condicions per donar valor al coneixement i sentit a l’aprenentatge. Els mitjans de comunicació i la televisió poden contribuir molt a valorar el coneixement i la cultura, i a disminuir la falta d’interès d’un bon nombre d’estudiants que s’hi refugien. Als representants polítics, els correspon impulsar una política integrada de comunicació, educació i cultura, i corregir l’orientació actual que prioritza l’audiència comunicativa i que potencia la indústria cultural.
Cadascú ha de desenvolupar les seves capacitats i aptituds per trobar un lloc en la societat. La institució escolar ha de prioritzar el principi d’autoemulació de l’escola activa, pel qual l’alumne compara el seu treball present amb el seu treball anterior i pren consciència del seu progrés. Després de l’interès de l’alumne, el primer indicador d’avaluació és el seu rendiment personal. El rendiment personal és positiu si l’aprenentatge es correspon amb la seva capacitat. Si l’alumne dóna un rendiment personal positiu i té capacitat, sens dubte assolirà els nivells i la qualificació, i si no té suficient capacitat, ningú té el dret a qualificar-lo de fracàs escolar. Actualment, la institució escolar és possiblement la que promou més els valors i les experiències de convivència, cooperació i tolerància en una societat caracteritzada per diferències.
Es recomana, per tant:
a) Impulsar una política d’educació, comunicació i cultura integrada basada en la sensibilització dels ciutadans i el control dels mitjans de comunicació respecta la protecció de la infància.
b) Impulsar una política de participació de la joventut.
3.ACLARIMENT DEL FRACÀS ESCOLAR
Abans de dictaminar un fracàs escolar, ha d’aprofundir en el coneixement de l’alumne com a persona, les seves capacitats, les característiques del seu aprenentatge i el conjunt de circumstàncies que afecten el seu comportament. Tota intervenció pedagògica ha de considerar les circumstàncies de cada alumne, promoure accions compensatòries al seu entorn i reforçar les aptituds i factors favorables.
El fracàs escolar no és suspendre matèries o no superar els cursos, sinó que és no trobar el camí del propi desenvolupament personal. No es pot qualificar de fracàs escolar l’alumne que no assoleix uns aprenentatges a causa de limitacions personals. Acceptaríem que hi ha fracàs escolar quan un alumne té capacitat i no aprèn d’acord amb aquesta capacitat. El tractament eficaç del fracàs escolar passa per una anàlisi global i en profunditat dels agents que intervenen en la seva aparició, que comporta
l’assumpció de responsabilitats per part de la família, la societat i l’escola.
4.ESCOLA PER A TOTS I EDUCACIÓ PER A CADASCÚ. MOTIVACIÓ I GUST PER APRENDRE: ESFORÇ GRATIFICANT
El dret de tots a la igualtat d’oportunitats per a una educació de qualitat comporta, en l’àmbit dels alumnes, el dret de cadascun a rebre l’educació adequada; i, en l’àmbit i les competències de l’escola, implica la responsabilitat d’aconseguir el ple desenvolupament de cada persona. El sistema i la institució escolar han de promoure un aprenentatge adaptat a cada situació, és a dir, individualitzat, per tal que l’esforç que es demana a cada alumne sigui l’adequat a les seves condicions, resulti gratificant i esdevingui un estímul per a un nou progrés. La graduació escolar s’ha d’entendre com un valor afegit.
L’esforç és un impuls orientat a potenciar, incrementar o perfeccionar el rendiment (fisic, intel·lectual, afectiu o social). El desig de créixer, superar-se a un mateix i vèncer dificultats són un estímul per a l’aprenentatge. No es pot esperar que proves i exàmens, com a control, incentivin el gust per l’aprenentatge, ni es pot creure que l’augment de controls redundaran en la dedicació i el treball, sinó que ben el contrari.
Lluny de fomentar l’esforç, l’increment de controls posa barreres que poden conduir a la segregació.
La intervenció educativa ha d’estar adreçada a superar situacions i a motivar el gust per aprendre. No es pot pretendre una educació homogènia. L’esforç s’ha de valorar analitzant la resposta concreta que cada individu pot donar en relació amb les seves aptituds i en cada situació. Les expectatives laborals són les que determinen l’esforç.
La institució escolar ha de disposar de recursos econòmics i pedagògics
suficients per organitzar l’aprenentatge de manera que cada alumne trobi en què interessar-se i arribi a col·laborar en el propi progrés. Cal trobar la didàctica per aconseguir que aquest tingui el gust de conèixer, fer i desenvolupar al màxim les seves capacitats. Per tant, es recomana:
a) Adoptar les mesures necessàries per promoure un aprenentatge adpatat a cada situació.
b) Diversificar les formes d’aprenentatge i coneixement centrades en l’acumulació d’informació, el raonament abstracte, la creativitat, l’observació atenta...
5.ELS CONTINGUTS DEL CURRÍCULUM I ELS PLANS D’ESTUDIS
La transmissió del coneixement i la transformació de la informació en coneixement
són funcions de l’escola. La selecció i l’estructuració dels continguts que cal ensenyar i que cal aprendre per al present i el futur és una qüestió fonamental a l’hora de dissenyar el currículum i els plans d’estudi de les diverses etapes del sistema escolar. Efectivament, la selecció de continguts és un element de qualitat en l’educació, però també ho són els criteris de selecció dels mateixos continguts i, sobretot, la didàctica que servirà per transmetre’ls i transformar-los en veritable coneixement escolar.
Es recomana:
a) Organitzar l’educació primària globalment i con com a suma de matèries acadèmiques.
b) Aproximar l’activitat escolar i d’estudi educatiu secundari als coneixements d’actualitat dels mitjans de comunicació.
6. LA PROFESSIÓ DOCENT: FUNCIONS, ATRIBUCIONS I FORMACIÓ
Els docents actuen correctament, amb competència i responsabilitat, i el propi col·lectiu professional ha d’estar atent per corregir a temps les desviacions que es puguin donar causades per malaltia o despreocupació.
El professional docent és un mediador cultural i la seva manera de processar la informació, de donar significats i projectar el sentit dels coneixements és insubstituïble, i segueix essent la clau de motivació dels alumnes en cada context específic.
Cal una formació psicopedagògica i didàctica que permeti prendre amb criteri i seguretat les decisions que requereix l’acció educadora.
Cal considerar la importància d’una formació de pensament ben construïda que inclou, per igual, les estructures del pensament formal i els continguts del pensament.
Cal tenir en compte les exigències específiques del nostre model de societat: les tecnologies de la informació i els mitjans de comunicació. El professional docent no pot deixar de ser un usuari avançat.
El docent ha de ser una persona creativa. El simple exercici serà ja un estímul i un important modelatge per als alumnes, cadascun dels quals desenvoluparà les seves qualitats.
Tot professional docent ha de saber què cal fer a cada moment, segons la matèria
que ensenya i segons els alumnes concrets a qui ensenya. Ha de saber la pràctica,
com s’ha d’ensenyar i ha de saber la teoria que la sosté, el perquè s’ha d’ensenyar
d’una determinada manera. Cada professional ha de mantenir al dia un bagatge de coneixements, que caldrà actualitzar amb la participació en cursos, seminaris d’elaboració i simposis d’intercanvi d’experiències pedagògiques.
7.AUTONOMIA
L’autonomia és una condició necessària perquè cada centre pugui donar una resposta
adequada a les necessitats que se li plantegen en compliment de les finalitats
proclamades per les lleis. La participació dels diferents sectors i de cadascuna de les persones és imprescindible.
1) Autonomia organitzativa: organitza el centre segons els propis recursos humans
2) Autonomia pedagògica: concretar el currículum per assolir els objectius i continguts bàsics que es proposen pels ciutadans, així com els procediments d’ensenyament i els formats didàctics més adequats segons els alumnes i recursos de l’entorn.
3) Autonomia de gestió econòmica: dona als centres l’incentiu d’estalviar despeses per a invertir-les en altres objectius.
4) Autonomia de gestió personal: la seva necessitat s’evidencia quan la institució escolar té un projecte educatiu propi i alguns professionals docents poden desentendre-se’n o, fins i tot, oposar-s’hi sense haverne de donar raó, emparant-se en la condició de funcionari.
8. EDUCACIÓ I CULTURA RELIGIOSA: UNA QÜESTIÓ DE FONS
L’educació religiosa significa educar la dimensió religiosa humana sense bases doctrinals i presentar de manera dialogant diferents opcions religioses presents a la societat, que tot ciutadà ha de poder comprendre i, si així ho decideix, adoptar.
Es recomana:
a) Promoure l’educació de la dimensió religiosa humana de tots els alumnes.
*Segons el text, la manera d’actuar de molts centres educatius van rebre influències de pedagogs tan importants com foren Decroly, la doctora Montessori o Ferrière, sobretot en l’educació infantil, pel que fa a l’ús del material manipulatiu, el fet de fer de l’escola un laboratori de pedagogia pràctica (com bé defensava Ferrière en “Els trenta punts de l’Escola Activa”). Penso que és important integrar l’activitat productiva i el coneixement enfront d’iniciatives segregadores que assignin el treball manual, com defensava Kerschensteiner en la seva obra “L’escola del treball”. També és important el treball col·lectiu, entre grups d’alumnes de diferents edats, tal com defensava Peterson en la seva obra “El pla Jena”. Les tècniques de l’escola moderna que Freinet impulsava haurien de ser primordials per recuperar una educació viva a través del llibre de la vida, els mètodes naturals de lectura, càlcul i dibuix, la impremta escolar...
Cal també reconèixer l’eficàcia pedagògica d’una acció educadora humanitària (com defensava el capellà Milani que va recuperar aquells que havien fracassat en les escoles oficials). L’escola ha de ser eminentment personalitzadora i, per això, s’ha d’organitzar amb autonomia, per donar resposta a les necessitats de la comunitat i per aprofitar-ne de la millor manera possible els recursos; en primer lloc, els humans i els professionals. Tothom participa en l’educació dels ciutadans, però correspon als professionals amb formació científica, filosòfica i cultural donar normes d’acció clares
per evitar accions contradictòries amb les finalitats que es proclamen. La pedagogia
és necessària per superar el desconcert de l’educació actual.
ESCOLES ALTERNATIVES
DECROLY
L’escola Decroly va ser fundada Barcelona al 1958 i adapta el pensament Decrolynià a la realitat social que l'envolta i és per això una escola catalana i cristiana.
Globalització i interès tenyeixen el clima de tota l'Escola i donen lloc a una programació de context basada en l'interdisciplinalitat i en el mètode científic.
Globalització i interès tenyeixen el clima de tota l'Escola i donen lloc a una programació de context basada en l'interdisciplinalitat i en el mètode científic.
L’escola disposa d’educació infantil i primària:
Cal destacar que les aules d’Educació Primària i de Infantil tenen noms de pedagogs importants:
EDUCACIÓ PRIMÀRIA
“Pau Vina” (6-7 anys): pedagog i geògraf que fundà l'Escola Horaciana. Devem la divisió comarcal i territorial de Catalunya (1932 i 1938) a l'equip que ell va formar. Publicà una col·lecció de mapes escolars i diversos llibres de geografia. L'any 1976 rebé el Premi d'Honor de la llengua catalana.
“Adolphe Ferrière” (7-8 anys): pedagog suís. Professor de l'Institut Jean Jacques Rousseau de Ginebra, va ser un gran promotor de les escoles actives. Insistí en l'activitat de l'esperit en els mètodes actius. Va escriure diferents obres de pedagogia, la principal de les quals fou L'École active (L'Escola Activa).“St. Francesc” (8-9 anys): fou fundador de l'orde dels franciscans. Fill d'un ric marxant italià, de jove es dedicà a les armes. Als 25 anys abandonà la casa dels pares i es reclogué en una ermita. Fou el primer que va representar el Pessebre en una cova. Cantava a les places, predicava als ocells i apaivagava el llop.
“Salvador Millet” (9-10 anys): banquer i avi d'antics alumnes de l'escola, va col·laborar durant molts anys amb Mossèn Bosch en la gestió econòmica del centre. Se sorprenia en veure que els seus néts sempre venien contents a l'Escola. Quan va morir, en agraïment a la seva tasca, se li dedicà el nom d'una classe.
“L’Ermitage” (10-11 anys): l'Ermitage és el nom de l'Escola Decroly de Brussel·les, fundada al començament del segle XX pel Dr. Ovide Decroly. L'escola es troba als afores de la ciutat, concretament a Uccle, al costat d'un bosc magnífic. La visiten nombrosos estudiants, mestres i pedagogs interessats a conèixer i desenvolupar el mètode del Dr. Decroly.
“Mossèn Bosch” (11-12 anys): sacerdot i pedagog català, fou el fundador de l'Escola Decroly de Barcelona, que dirigí fins al curs 1999 –2000. Persona amb inquietud per la pedagogia i pel seu país, impartí classes de català a l'Escola durant molts anys, a més de participar en la preparació de mestres.
EDUCACIÓ INFANTIL
“Margarida Muset” (2-3 anys): pedagoga i llicenciada en Filosofia i Lletres, començà a treballar com a mestra de l'escola Decroly als anys seixanta. Assistí a diferents cursos sobre el mètode, i més endavant participà en jornades i conferències per la difusió del mètode Decroly. Esdevingué, per oposició, mestra de l'escola pública, però tot i així seguí treballant per a la divulgació de la metodologia decrolyana mitjançant cursos i conferències. Coautora junt amb Mossèn Bosch del llibre Iniciació al mètode Decroly (ed. Teide, 1980); actualment exerceix com a inspectora d'Ensenyament a la ciutat de Barcelona.
“Ana Rubiés” (3-47 anys): mestra i pedagoga treballà a les escoles municipals de Barcelona entre el 1920 i 19 40. Coneixia i treballava amb les idees de Piaget, Dotrens, Freinet, Bühler i, molt especialment, les de Montessori i Decroly. Fou la introductora del mètode global de l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura a Catalunya. Fruit de la seva tasca d'investigació i divulgació de les idees i les experiències decrolyanes, va publicar diferents llibres com Lectura i escriptura global o El llenguatge i la lectura.
“Valérie Decordes” (4-5 anys): va començar a treballar a l'escola Decroly de Brussel·les cap al 1920. Va col·laborar amb Mossèn Bosch a la fundació del Jardí d'infants de la nostra escola, compartint les seves experiències i donant conferències i orientacions als mestres. Enamorada del mètode, ha estat una de les persones que més ha escrit sobre aquesta metodologia. Entre les seves obres destaquem: Le Dr. Decroly et quelques uns de ses principes éducatifs, L'École Decroly de Barcelonne a 25 ans, Jardin d'Enfants: notes prises à l'École Decroly.
“Lola Anglada” (5-6 anys): escriptora i dibuixant , es dedicà a la narració i la il·lustració de contes infantils. La riquesa del seu vocabulari descriu històries plenes d'imaginació i fantasia, amor i respecte vers tots els seus personatges: nens, nenes, animals, plantes, flors... Col·laborà amb l'Escola en diferents ocasions i la va visitar diverses vegades. Va estar molt contenta quan va saber que posàvem el seu nom a la classe en què l'edat dels nens permet crear un món imaginatiu i fantàstic com el dels seus contes. D'aquests, en destaquem: Contes del paradís, Margarida, El més petit de tots i Contes d'argent.
http://www.decroly.org/escola/margarida_muset.htm
L’HORITZÓ
El centre es troba a Barcelona i el seu objectiu primordial és estimular el desenvolupament de totes les capacitats, tant físiques, com afectives, intel·lectuals i socials.
Les experiències viscudes el primers anys de vida són d´una gran importància en el posterior desenvolupament de la persona.
Les experiències viscudes el primers anys de vida són d´una gran importància en el posterior desenvolupament de la persona.
Es dons importància al raonament, mantenir l’atenció, estructurar el pensament, desenvolupar una millor capacitat de relació i adaptació en els diferents ambients, millorar la coordinació visomanual, treballar els sentits i practicar la coordinació manipulant diferents materials, treballar aspectes de psicomotricitat, observar i descobrir la natura, adquirir l’hàbit d’escoltar amb atenció, que el nen s’expressi lliurement per influir en la seva seguretat personal a l’hora d’introduir el vocabulari i elements bàsics. El lema de l’escola és “CADA NEN ÉS UNA PERSONA IRREPETIBLE” .
El centre, dóna prioritat a la creativitat personal de l’alumne a través de la música, el cant, jocs que donen lloc a la reflexió com ara els escacs, el teatre i les titelles, la cuina, els esports... Totes aquestes activitats els enforteixen com a persones emocionalment, els dóna estabilitat, els ajuda a millorar la memorització a través d’obres de teatre per exemple, el ajuda a moldejar el cos i a enfortir el caràcter a partir dels esports (gimnàs o piscina) , es potencia la seva creativitat a que es puguin preparar mentalment a través de jocs que requereixen un reflexió i també a desenvolupar el llenguatge (música i cant) i ajudar a augmentar les habilitats auditivo-sensorials, percepció, concetració, autocontrol, etc.
EL MARTINETÉs un col·legi d’educació Infantil i Primària.
http://www.xtec.cat/centres/a8064854/inici.html
ELS PINETONS
Les intencions del centre són aconseguir una escola pública que aculli i ajudi a les persones, ja sigui infants, mestres o famílies, que compartiran i conviuran en un espai i entorn els seus temps de vida, de creixements i d’aprenentatges.
Ells creuen que el centre d'aquesta vida a l'escola són les nenes i nens, perquè entenen que l'INFANT és persona subjecte de drets, com ara el de ser respectat, escoltat i a tenir una educació de qualitat, i responsabilitats. L’escola pretén ser oberta i acollidora per a tot la comunitat i per a l’entorn, perquè pensen que tot el temps de vida dels infants és educatiu. La participació democràtica, la transparència i la confiança en la gestió i les actuacions de tot tipus són tres fonaments sobre els quals volen construir el projecte de la nostra escola. Pretenen iniciar un procés compartit per les famílies, els nenes i l’equip de mestres. Un procés que sigui ric, divers i complex que reflexi la societat actual.
La base de l’acció educativa del centre és la reflexió, entesa com a debat pedagògic, sobre allò que fem i que ens permet modificar aspectes per aportar millroes substancials en el contingut i en la forma.
http://www.escolapublicaelspinetons.cat/lescola/projecte-educatiu.html
EL ROURE GROS
El lema del centre educatiu és “conèixer, descobrir i aprendre junts a través de la ciència”. L’escola es troba al poble de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona).
Investigar de forma natural i espontània és propi de l’ésser humà, així aprenem conceptes, fets, procediments, actituds, valors... que ens són fonamentals per viure i adaptar-nos a l’entorn que ens ha tocat.
Els nens i les nenes des de l’inici de la seva vida investiguen.En algunes coses necessiten el control, el suport, l’ajut i l’orientació de l’adult, en altres s’espavilen sols i és bo que se’ls permeti fer-ho.
L’adult (pares, avis, mestres...), atenent al seu instint de protecció pel que considera feble, de vegades intervé massa en aquest procés investigador del nen i no només el fa sentir força inútil davant les situacions que se li presenten sinó que a més, i poc a poc va estroncant aquest instint. L’infant, poc a poc, espera que en alguns temes, sobretot els que pertanyen a l’àmbit escolar, sigui l’adult qui li ensenyi el que cal saber. Poc a poc, es veu incapaç d’aprendre per ell sol, sovint perd la seguretat de saber-ho fer i no aprecia les seves capacitats innates per l’autoaprenentatgeAquest és just el camí contrari que hauria de seguir l’escola dels nostres temps. La proposta de l’escola es defineix per la defensa i potenciació d’aquest esperit investigador que tenen tots els nens i nenes en major o menor grau. La mestra, el mestre, ha d’acompanyar, servir de guia, de suport, d’orientador d’aquest procés.
EN QUÈ CONSISTEIX L’ESPERIT INVESTIGADOR?
· En fer-se preguntes sobre l’entorn, els éssers vius, els objectes, els sistemes...Anticipar respostes, fer hipòtesis.
· Fer preguntes a l’entorn, als objectes, als éssers vius, als sistemes... observant, intervenint-hi i observant la seva resposta.
· Anotar correctament les respostes: fent esquemes, dibuixos, taules, gràfics, resums.
· Analitzar les dades obtingudes, treure’n conclusions i si cal verificar-les amb noves intervencions.
· Contrastar els resultats obtinguts amb la hipòtesi formulada. Treure’n conclusions.
· Buscar informació en diverses fonts i contrastar-les.
· Fer models per interpretar fets sobre els que no es pot actuar directament.
· Si és possible, contrastar els resultats obtinguts amb els de companys i companyes que hagin investigat sobre el mateix.
· Redactar l’informe de la investigació i si s’escau comunicar-la al grup en forma de conferència , comunicació amb ajut d’imatge, amb programes informàtics...
Què s’observa i s’investiga?
· Objectes usuals que motivin preguntes, sobre els que hi puguin actuar, que puguin anticipar-ne el comportament. Que puguin abstreure’n els seus principis, aplicar-los a altres objectes o dissenyar-ne de nous.És molt important aprofundir en l’estudi del funcionament de l’objecte, no deixar-se portar per les aparences i respostes fàcils. Qüestionar-se les seves pròpies preguntes.
· Observar l’entorn com un conjunt complex d’éssers, fenòmens, objectes...
· Observar objectes complexes, màquines, per trobar-hi l’equilibri entre les seves parts, la funció de cada part i la seva necessitat en el conjunt ( bicicleta, balança de molla...)
· Investigar amb models propis per resoldre qüestions i preguntes que sorgeixen del diàleg entre grups d’alumnes o amb el mestre.
· Materials que es porten a classe, que poden servir per múltiples funcions i que siguin ordenables i classificables: caixes, pedres, figures i cossos geomètrics...
· Investigar sobre procediments i conceptes apresos: Trobar les propietats de les operacions de càlcul, les propietats de les transformacions, el comportament dels nombres...
· Tot pot ser objecte d’investigació... però és molt important acotar, concretar el que es vol estudiar: Formular-se un objectiu clar per no dispersar-se i perdre’s.
EDUCACIÓ
LLEI 12/2009, 10-juliol, d’Educació de Catalunya
DECRET 120/2010, 3-agost, d’Autonomia dels Centres Educatius
DECRET 155/2010, 2-novembre, de la Direcció dels Centres Educatius
INFÀNCIA
CONVENCIÓ SOBRE ELS DRETS DE L’INFANT. Nacions Unides, 20-novembre-1989
LLEI 14/2010, 27-maig, dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència
No hay comentarios:
Publicar un comentario