Alexander S.Neil
Va fundar Summerhill School, basat en la llibertat dels infants. Hi anaven nens de família benestants, d’una classe social selecte, amb un bon entorn familiar. Per tant, els fills dels treballadors no podien seguir aquesta pedagogia perquè segons ell, no tenien a casa estímuls. Defensava la llibertat totat, tret de impedir la llibertat d’un altre. Sense coaccions, amb una llibertat d’acció als alumnes, basada en el respecte i la responasbilitat. Neil defensava una pedagogia antiautoritària(cadascú ha de ser autor de les seves pròpies normes, hem de ser autònoms) basada en uns principis educatius:
-Felicitat (Rousseau)
-Sexualitat (Reich): Defensa la pluralitat de relacions per trobar la parella estable i crear un projecta de vida. És un pensament molt responsable.
-Convivència (Lane): L’escola era un sistema de residència, de dilluns a divendres, com un internat. Com deia Lane, hi ha una convivència social, una vida familiar.
Neil exclou la religió i defensa la democràcia. Defensor del poble i de les decisions democràtiques en l’assamblea. En cas de problemes, es nomena un Tribunal, s’escolten les versions i es decideix.
“En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad”
Carl Rogers
Psicoterapeuta que a impulsar una terapia basada en el client, no en el pacient. S’ha de prendre consciència d’un mateix, veure les pròpies limitacions, per aixó la figura del pacient no era vàlida. Va publicar On Becoming a person (1961) “El proceso de convertirse en persona”. Defensava una autoteràpia. Cadascú fa el seu propi procés. En l’educació ens hem de centrar en l’alumne i tenir fe i confiança en ell, en les seves possibilitats, capaciat d’esforç i millora. L’ap renentatge ha de ser interès, una responsabilitat i creativitat. No pot ser igual per a tots. Es dóna molta importancia a la relació profesor-alumne. S’ha de viure de manera plena i sent conscient del que fas.
“…tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente…se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción”
M. Lobrot, G. Lapassade, R. Loureau (1965)
El seu projecte educatiu s’especialitzava en “qui som?” “què volem” i es basava en l’autogestió, la participació i assamblea per decidir. Defensaven la perspectiva sociopolítica.
El programa “Qui som? Què volem?” es caracteritzava de:
-Tenir programes educatius enfocats al conformisme
-Difondre la ideologia de la clase dominant
-Autoritarisme dels professors
-Escola cuartel
La preocupació final és permetre al nen assumir una major responsabilitat del seu desig d’aprendre i participar en la vida social del grup. Però aquesta responsabilitat suposa un canvi de relació alumne-professor molt més radical:
1)No pot interferir en els anàlisis dels alumnes
2)S’ha de limitar a fer propostes als alumnes, ja que ells seran els qui determinin els seus procesos d’organització
3)Només aporta idees quan l’alumne s’ho demani.
La pedagogia institucional li permet al alumne ser responsable del seu propi aprenentatge i de la seva formació.
“La escuela concluye lo que con frecuencia empezó en la familia en el sector de la sociabilidad. Al proponer como únicos modelos de relaciones sociales, la relación de autoridad, o la relación de rivalidad con los iguales, introduce el odio y la agresividad en el corazón del joven”
F.Ouroy, A Vàsquez (1967)
La seva orientació psicoterapèutica es basava en monografies d’infants. S’estudiaven els casos, es decidia un diagnòstic i s’intervenia. Defensava l’anàlisi institucional i el de la relació educativa. Segueix les pautes marcades per Rousseau: conèixer els infants.
“Aquellos que pretenden formar seres y no seres para…provocan un legítimo escándalo; son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos”
M.MacLuhan
Va publicar “El aula sin muros” (1964). Defensava l’eficàcia dels mitjans de masses i la democratització de la cultura. L’escola era la impremta: “La Galaxia Gutemberg” (1969): un món pensat per llegir i escriure, per la impremta. El seu pensament respecte els mitjans de comunicació es resumia a partir d’aquestes idees:
1: Som el que veiem
2: Formem les nostres eines i després aquestes ens formen
Els mitjans tecnològics s’entenen com eines que extenen les habilitats humanes.
Les colònies són importants perquè suposa un trencment, un “aula sin muros”.
Ivan LLich
Va publicar “La sociedad dessescolarizada” (1971). Segons ell, la rigidesa de l’escola és inoperant. S’havia de recuperar la convivencialitat. Defensava els bancs de dades d’informació (tecnología). El coneixement no pot ser monopolitzat per l’escola. La renda educativa i familiar s’havia de gastar en instrucció i formació.
“La educación universal por medio de la escolarización no es factible. No sería más factible si se la intentara mediante instituciones alternativas construidas según el estilo de las escuelas actuales. Ni unas nuevas actitudes de los maestros hacia sus alumnos, ni la proliferación de nuevas herramientas y métodos físicos o mentales (en el aula o en el dormitorio), ni, finalmente, el intento de ampliar la responsabilidad del pedagogo hasta que englobe las vidas completas de sus alumnos, dará por resultado la educación universal. La búsqueda actual de nuevos embudos educacionales debe revertirse hacia la búsqueda de su antípoda institucional: tramas educacionales que aumenten la oportunidad para que cada cual transforme cada momento de su vida en un momento de aprendizaje, de compartir, de interesarse. Confiamos en estar aportando conceptos necesarios para aquellos que realizan tales investigaciones a grandes rasgos sobre la educación --y asimismo para aquellos que buscan alternativas para otras industrias de servicio establecidas”
Everett Reimer
Va publicar “La escuela ha muerto” (1974). Defensava l’escolarització com Ivan. Criticava l’escola actual per atemptar contra la salut mental, ofegar la creativitat de l’alumne i per ser solament guardería i funcionarial de docents. Deia que els professors obstruien l’aprenentatge.
Paul Goodman
Va publicar “La desescolarización obligatoria” (1973). Defensava l’educació i la ciutat, el diàleg on es pot fer l’educació i la convivencia, però no creu en l’escola. Tampoc defensa l’horari rígid per estudiar.
P.Bourdieu i JC.Passeron
Sociòlegs més rellevants de la segona meitat del segle XX. Va publicar “La reproducción. Elementos para una teoría del sistema de enseñanza” (1970). Segons ells, tota acció pedagógica és objectivament una violencia simbòlica en tant que imposició, per un poder arbitrari de una arbitrarietat. El treball pedagògic s’havia d’inculcar, produir unas hàbits propi de la clase social que es mourà en el seu campus.
Espai social i practiques socials segons Pierre Bourdieu
Ch. Baudelot i B.Establet
Va publicar “La escuela capitalista en Francia! (1971). Els seus estudis eren de caràcter empíric sobre educació i treball. L’escola no unifica i el nivel d’instrucció no depèn de la capacitat. Segons ells, la taxa d’escolarització correspon a la clase social i els alumnes s’han d’organitzar per edats com a forma escolar del capitalisme (sense justificació científica)
Emmanuel Munier
Va publicar “Manifeste du service du personnalisme” (1936). Fou filòsof i cristià amb una orientació basada en l’ètica (valors) i la metafísica (sentit religiós). Deriva el compromís responsable, la llibertat interior, el desenvolupament creatiu i la vocació. Defensava viure intensament i profundament. L’educació s’havia de basar en la inducció externa per familia i la comunitat, interiorització i procés de perfeccionament personal. L’estat no pot imposar doctrina sobre educació, sols garanties. L’estat ha de deixar fer, ha de crear escoles lliures.
Lourenzo Milani Capellà rector de Barbiana i esdevé com a educador social. Va publicar “Carta a una mestra” (1967). Denunciva el caràcter classista. L’escola parroquial aplegà els gracassats a l’escola oficial i demostrà que no ho són per falta de capacitat. Implicats en un ensenyament funcional i responsabilització, els nois es van sortir i van ocupar llocs rellevants a la societat. Va recuperar a nens amb fracàs escolar. Defensava no perdre l’educació ni la comunicació.
Paulo Freire
Va publicar “La educación com a práctica de la libertad” (1967); “Pedagogia del oprimido” (1970). Dir la paraula és crear el món. Defensava donar la paraula als oprimits. Analfabets sí, però amb cultura. S’havia de sortir de la consciencia ingènua: reforma interior i transformació social. La modernitat i els mitjans de masses: consciencia ingénua, crítica i el diàleg per transformar el món. Està en contra de l’educació bancària, la que dóna crèdits com els bancs. Segons ell, l’educació alliberadora destapa problemas, desmitifica la realitat i posa en el mateix bàndol educador-educand. L’educador com a intel·lectual no és ni de la classe oprimida, ni de la classe opressora. Però actua per una o per l’altra. 
Henry Giroux Va publicar “Teachers as Intellectuals” (1988); “Critical Pedagogy, the State, and the Struggle for Culture” (1989) amb Peter Mc Laren. Defensava la democràcia radical. S’oposa al neoliberalisme, militarisme i imperialisme i els fonamentalismes religiosos. També està en contra dels atacs neoliberals als salaris socials, el jovent, els pobres i l’educació pública i superior.
Michael Apple Va publicar “Ideology and curriculum”. El currículum ha de contribuir a una comprensió crítica de la realitat, un mitjà per assolir el control de les nostres vides.
Basil Berstein
Constata la relació entre classe social, llenguatge i educación, codis lingüític. Pensava que s’havia d’aprendre el llenguatge infantil o adolescent quan s’arriba a les barriades, les gergues i a partir d’aquí, ampliar el seu coneixement. Se’ls ha d’adaptar al procés estàndard a partir d’allò que per a ells és més proper.
Referents històrics
El Che, 1967 a América Latina
Ernesto Guevara és caracteritzat per donar la seva vida per la llibertat. Polític, escriptor, periodista i metge, va liderar la Revolució Cubana (1953-1959). Per molts ha representat un símbol de lluita contra les injustícies socials o esperit incorruptible, a diferència dels seus enemics que és conegut com un criminal i acusat d’una mala gestió com Ministre d’Indústria.
EL Maig de 1968 a Paris
On barricades es van alçar i van reivindicar els seus drets. A França les idees racionals i il·lustrades van quedar molt ben assentades. Es va iniciar per grups estudiantils d’esquerres contraris a la societat de consum. Posteriorment, es van afegir obrers industrials i, finalment, els sindicats i el Partit Comunista Francés. El resultat fou la major revolta estudiantil i vaga general de la historia de França.
La moguda dels Hippies 1969 a California
Mitj milió de joves hippies es van reunir durant tres diez. Predicaven amor i llibertat i es va reivindicar el tema de les drogues per modificar la consciencia. Promouen un estil de vida comunitari, un amor lliure, revolució sexual i rebutjen el comunismo. La Guerra del Vietnam també fou calu i va mostrar al moviment en total oposició al conflicte. Es van mostrar en contra de qualsevol guerra i de tot tipus de violencia.
I en canvi s’obliden que han canviat el món:
Luther King i la lluita contra el racisme USA (1968)
Una lluita exemplar que va significar un canvi radical en les bases de la societat americana. El 28 d’agost de 1963 va pronunciar el discurs com a mostra de llibertat a Washington: “I have a dream”. Va guanyar el premi Nobel de la Pau el 1964, però quatre anys després de lluitar en contra de la guerra i la pobresa, el van asesinar en Memphis, quan es preparava per liderar una manifestació. Luther King va realizar diverses activitats pacifiques reclamant el dret al vot, la no discriminació i altres drets civils bàsics pels negres dels EUA. Per tot això, és considerat un dels majors líders i herois de la historia dels EUA, i en la moderna historia de la no violencia.
Els tancs soviètics ocupant Praga (1968): Primavera de Praga
Intent de crear un socialisme democràtic, amb més avantatges i menys defectes i inconvenients, però va fracassar perquè el sistema no podía reformar-se a sí mateix. Buscava modificar aspectos totalitaris i burocràtics del país, legalitzar partits polítics i sindicats, promoure la llibertat de prensa, d’expressió, el dret de vaga… El moviment però, va acabar la primavera de 1968, quan les tropes del Pacte de Varsòvia van invadir Checoslovàquia i van posar fi al procés d’apertura política.
Els bombardejos USA incendiant Vietnam (1969)
Una Guerra d’herència francesa, la qual els bombardejos es van fer amb productes químics i on la població actualment pateix encara les seves conseqüències.
Nelson Mandela i el final de L’Aparheid a Sudàfrica
Va lluitar contra l’apartheid. Fou dirigent del Congrés Nacional d’Àfrica, primer president negre de Sud-Àfrica i va guanyar el premi Nobel de la Pau. Va treballar amb el president Frederik de Klerk per aconseguir la transició des de la dictadura segregacionista blanca fins a una democracia multirracial, fet que va donar lloc a unes eleccions lliures, guanyades pel Congrés Nacional d’Àfrica, de manera que es crea un govern unit i una nova Constitució. Volia aconseguir una democràcia multirracial en Sudàfrica, cosa que va aconseguir al 1994, per sufragi universal en les eleccions.
Va rebre més de 250 premis i reconeixements internacionals durant quatre dècades. Actualment, jubilat de la política i amb 96 anys, continua participant en causes humanitàries.
