-Allò que s’ha d’observar i escrutar
-El tipus d’interrogants que se suposa que s’ha de formular per trobar respostes
-Com aquests interrogants s’han d’estructurar
-Com s’han d’interpretar els resultats de la investigació científica
El paradigma és la forma de visualitzar i interpretar els múltiples conceptes, esquemes o models de comportament en totes les etapes de la humanitat (psicològic i filosòfic) que influeixen en el desenvolupament de les diferents societat.
"Considero a los paradigmas como realizaciones científicas universalmente reconocidas que, durante cierto tiempo, proporcionan modelos de problemas y soluciones a una comunidad científica"
Thomas Kuhn
Els models paradigmàtics són metafísics i epistemològics, que proporcionen al context en el que es formen els diferents models teòrics i teories d’un nivell inferior, presentatn les directrius generals d’agrupament de les diferents teories.
Per tant, existeixen quatre paradigmes :
Racional-Positiva, orientat als resultats. Es coneix una part de la realitat amb precisió. La realitat es considera un conjunt de fets que són objectius, observables i quantificables i així, possibles d’estudiar amb mètodes científics de caràcter objectiu i quantificable. L’avaluació és objectiva i s’allunya de la subjectivitat dels éssers humans. Es nega la subjectivitat humana i s’afirma l’objectivitat del coneixement.
El paradigma condueix a una estandardització de les poblacions i dels subjectes amb l’objectiu d’acomodar-los als instruments científics. El coneixement científic ha de formular conclusions generals observant la realitat objectiva i externa als subjectes. També s’empren tècniques quantitative.Hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva. La realitat és subjectiva, ja que es fan diverses interpretacions d’una mateixa realitat. La realitat es considera una construcció social que es configura a partir dels significats i símbols que es comperteixen interactivament. La realitat no és objectiva, sinó subjectiva, en la qual les interpretacions de significat pel que fa als subjectes és imprescindible. La societat es configura a través de significats i símbols que les persones comparteixen a partir de les seves interaccions.
La fi del coneixement és construir una teoria comunicativa de l’activitat que sigui interna a la pròpia pràctica. El paradigma hermenèutic es preocupa per descobrir la teoria i no només de verificar-la.Sociocrític: surgeix com a resposta a les tradicions positivistes i interpretatives. Admet la possibilitat d’una ciència social que no sigui purament empírica. Introdueix la ideologia de forma explicativa i l’autorreflexió crítica en el procés del coneixement. Té com a finalitat la transfomació de les estructures de les relacions socials i donar resposta als problemas generats. L’objectiu del paradigma sociocrític és transformar la realitat, la investigació i la reflexió crítica i autoreflexiva del subjecte i objecte. La orientació d’aquest paradigma està dirigida a l’aplicació. La racionalitat sociocrítica entén que les activitats educatives estan contextualitzades sobre un passat i projectant-se en un futur. En l’educació, el mestre ha d’acceptar l’examen sistemàtic de la seva tasca: planejar amb deteniment, actuar deliberadament, observar les conseqüències de l’acció i reflexionar críticament sobre les limitacions de la situació. Els científics han de transformar les condicions i les estructures socials en sentit progressistes, corregint les desigualtats i afavorint a la societat (desenvolupament, integració…). El paradigma sociocrític defensa la capacitat de generar nous signifiats i recrear els existents, allunyant-se del paradigma positivsta i de l’interpretatiu (un acepta les dimensions estrucurals i nega la capacitat d’actuació de l’home; i l’altredestaca la capacitat de transformació de l’home, respectivament).
Podem resumir totes aquestes característiques de cadascun dels paradigmes existents a partir de la taula següent:
Paradigma | Racional-Positivista | Hermenèutic-Interpretatiu | Socio-crític |
Objectiu | Explicar,controlar | Comprendre, interpretar | Criticar i identificar el potencial per al canvi |
Relació subjecte-objecte | Independent, neutral, lliure de valors | Interrelació, relació influida per factors subjectius | Interrelació, relació influida pel fort compromís pel canvi |
Model emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial
És el nou paradigma que afecta a totes les àrees del coneixement i integra tots els coneixement en un context més ampli i amb més sentit. Morin defensava el seu model emergent, la teoría del pensament complex que diu que la realitat es comprèn i s’explica. Segons Morin, la realitat s’ha d’estudiar de forma complexa, ja que dividint.los en petites parts per facilitar el seu estudi es limita el coneixement. La realitat, el pensament i el coneixement són complexos i per tant, es necesita la complexitat per poder entendre el món.
Existeixen dues perspectives. Una és la holística que s’encarrega d’estudiar-ho tot, globalment; i l’altre és la reduccionista que es basa en l’estudi des de les parts.
La major part dels continguts d’aquest nou paradigme emergent o experiencial transconscient es troba en “El paradigma educatiu emergent. Algunes implicacions en l’epistemologia i en la didàtica del segle XXI” escrit per la doctora Maria Candida Moraes. Aquesta sessió va ser a l’Institut d’Estudis Catalans i el mestre i pedagog Martí Teixidó va proposar el paradigma experiencial transconscient. Aquest model incorpora l’experiència d’un mateix a la totalitat dels models anteriors i agafa la idea positivista de què l’individu forma part de la realitat social i fa que la persona també sigui crítica davant de la societat segons les cions que aquesta com a subjecte dugui a terme en la realitat social. També es té en compte l’espiritualitat i l’aspecte religiós.
CORRENTS FILOSÒFICS
De la Modernitat a la Postmodernitat
El Modernisme fou un moviment que va enfatitzar amb la raó i que es va expresar de forma més completa a partir de la ciencia. Filòsofs importants com Locke, Kant i Hegel, aspiraven a entendre el món a partir de la raó. El segle XVIII aplicava la raó i la ciencia a tota la realitat, un intent el qual els postmodernistes es van referir com a “El proyecto del Iluminismo”. El segle XIX fou testimoni dels esforços de Henry Buckle, August Comte i Marx, de convertir l’estudi de la societat humana en disciplines. La raó i la ciència ,però no van conduir a cap utopia i van surgir reaccions en contra del Modernisme i una d’aquestes reaccions és el Postmodernisme.
Filòsofs destacats durant aquesta època van ser:
Nietzsche: considerat l’antecesor del postmodernisme. Quan declara la mort de Déu defensava que no hi havia una base fonamental per les coses. Nietzsche però afirmava que el coneixement de les coses com es donen és impossible. El que nosaltres acceptem com a coneixement és una creació humana, una il·lusió o una construcción artística.
“La realidad es lo que uno crea”
Heidegger: va ser una altra figura important del Postmodernisme i defensava a Nietzsche pel que fa al fet que el llenguatge crea la realitat. Volia experimentar el llenguatge i a partir d’aquí contectar amb l’ésser, l’existència.
"La realidad es ser”Foucault: Fou un filòsof francés que junt amb Jacques Derriba van ser dels més importants promotors del Postmodernisme. Foucault que el coneixement no podia ser objectiu, ja que té la intenció de controlar i sotmetre. L’intelectual ha de desafiar aquest ordre en un programa continu d’alliberació. Foulcault es va possar al bàndol dels exclossos i marginats (homosexuals) sempre i quan aquest grup no arribés a ser dominant, per opsar-se al nou ordre d’opresió.
“La realidad es una liberación continua”Derriba:També va parlar del llenguatge, ja que no tenim una visió immediata de la realitat i per tant, necessitem la parla i l’escriptura, tot i que de vegades no transmeten el que realment volem dir. Per això, Derriba proposa la destrucció del text (l’anàlisi etimològic de les paraules, el joc de paraules…) per mostrar que aquests no contenten cap significat intrínsec.
“No hay significados intrínsecos”Tot i que existeixen moltes diferències entre els filòsofs, tots van col·locar les bases filosòfiques del Postmodernisme a partir de tres contribucions principals:
1) L’home no pot accedir a la realitat ni té mitjans per percebre-la
2) Estem tancats en una presó del llenguatge, ja que no podem expressar el que realment pensem.
3) Nosaltres creem la realitat a partir del llenguatge així que qualsevol que tingui el poder d’estructurar el llenguatge determinarà la realitat.
Neoliberalisme i Utilitarisme
El Neoliberalisme és la ideologia de la llibertat, és a dir, absència de coerció. La llibertat no és sinònim d’absència de lleis, com alguns pensen, ja que si no hi haguessin lleis viuríem sota le poder dels més forts. El Neoliberalisme és una doctrina econòmica que actua a partir de dos nivells:-Internacionalment: suprimint les fronteres al capital. La conseqüència de tot això és la deslocalització.
-Internament: privatització dels serveis públics, desregularització del mercat laboral.
El Neoliberalisme s’ha anat expandint al llarg del temps en totes les parts del món. Tot i que molts economistes actuals el defineixen com “un modelo estéril y una guerra contra los pobres”.
Les característiques del Neoliberalisme són:
· Elminiar part dels controls oficials a favor de la producció privada de béns i serveis.
· Desincorporar les entitats públiques
· Vendre els béns d’inversió a particulars
· Concessió a la iniciativa privada de serveis, principalment els de comunicacions i transports.
· Eliminació de subsidis
· Augmentar els impostos sobre el consum i reduir els impostos sobre la producció i la renda.
L’alliberació suposa una partició més àmplia dels agents en el mercat, sense monipolis ni oligopolis; la generació d’economies d’escala (major productivitat). L’Estat ha de permetre que el sector privat generi riquesa.
L’Utilitarisme és una teoria ètica que assumeix les següents tres propostes: el que resulta intrínsecament valuós per als individus, el millor estat de coses és aquell en el qual la suma del que resulta valuós és el més alta possible; i el que hem de fer és allò que aconsegueix el millor estat de coses conforme a això. D'aquesta manera, la moralitat de qualsevol acció o llei ve definida per la seva utilitat per als éssers . Utilitat es refereix a allò que és intrínsecament valuós per a cada individu. En economia neoclàssica, es diu utilitat a la satisfacció de preferències, en filosofia moral, és sinònim de felicitat. L'utilitarisme és de vegades resumit com "el màxim benestar per al màxim nombre". D'aquesta manera recomana actuar de maneres que produeixin la major summa de felicitat possible en conjunt al món.Ecologia i Sostenibilitat
L'ecologia és la part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i amb el medi; és la biologia dels ecosistemes. També es pot definir com l'estudi científic de les distribucions, l'abundància i les relacions dels organismes i les seves interaccions amb el medi ambient. El 1866 Ernst Häckel va introduir el concepte d'ecologia, terme compost de les paraules gregues οικος (oikos: casa, habitatge, llar) i λόγος (logos: coneixement, ciència, raó). En un principi, Häckel entenia per ecologia la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb el seu medi ambient, però més tard va ampliar aquesta definició a l'estudi de les característiques del medi, que també inclou el transport de matèria i energia i la seva transformació en les comunitats biològiques. L’ecologia també s’encarrega de l'estudi de les poblacions de plantes i animals, de les comunitats de plantes i animals i dels ecosistemes. 
La Sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per mantenir aquests ideals. Sostenibilitat, per tant, és proveir el millor per les persones i el medi ambient ara i en el futur indefinidament. Segons l'Informe Brundtland de 1987, és "Satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures."Comunitarisme i Feminisme
El Comunitarisme va aparèixer a finals del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. Centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etc. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:
1) El comunitarisme filosòfic considera que el liberalisme clàssic és incoherent. A diferència del liberalisme clàssic, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar als individus
2) El comunitarisme ideològic és una ideologia que subratlla el dret de la majoria a prendre decisions que afectin a la minoria.
El Feminisme és el conjunt d'idees i accions que busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per eliminar la desigualtat i violència envers les dones. Reclama gaudir dels mateixos drets i deures de què gaudeix l'home. El Feminisme planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi i demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.
PERSONA I SOCIETAT
Cosmovisió, sentit de la vidaLa cosmovisió és un conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix. Etimològicament, el mot és un calc de la paraula alemanya Weltanschauung (de Welt, "món" i anschauen, "observar").
Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament.
Una cosmovisió hauria de ser la “recepta” correcta per trobar un sentit al món. Una recepta incorrecta, però pot ser perillosa per a la vida. Las persones que lluiten amb preguntes relacionades amb la cosmovisió solen estar desesperades i poder arribar a tenir tendències suïcides.Per tant, és important que li donem atenció a una cosmovisió adequada. Arthur Holmes diu que la necessitat d’una cosmovisió és quàdruple: “la necesidad de unificar el pensamiento y la vida; la necesidad de definir la vida buena y encontrar esperanza y sentido en la vida; la necesidad de guiar el pensamiento; la necesidad de guiar la acción." Una altra necessitat important és ajudar-nos per manejar una ucltura cada cop més diversificada. Ens enfrontem a una diversitat de cosmovisions, cadascuna de les quals fa afirmacions sobre la veritat. Aquestes necessitats són experimentades per totes les persones. Tots lluitem per una cosmovisió per satisfer necessitats. Una cosmovisió adequada ens ajuda i ens orienta cap al terreny intelectual i filosòfic que ens envolta. Les cosmovisions formen part de les nostres vides i es troben diàriament en tots els llocs: televisió, govern, educació, ciència, art, cinema, música,revistes… Si passem per alt la seva importància és perquè ho fem en detriment nostre.
Angoixa, autoajuda i superstició
L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per malestar psicològic i petites alteracions a l’organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Tot i això, ha estat tema d'estudi d’una disciplina científica: la psicologia, i especialment de la psicoanàlisi, que ha realitzat les principals aportacions per al seu coneixement i l'ha erigit com un dels seus conceptes fonamentals. Com tots els conceptes freudians, el d'angoixa va ser construït per Freud. Per al psicòleg cognitiu Ricardo Ros, l'angoixa és una resposta normal a l’ésser humà, i també a tots els animals, quan existeix un perill real. L'angoixa provoca el desig de fugir o evitar una situació perillosa. Segons aquest psicòleg, quan el cervell interpreta erròniament que hi ha perill es produeixen tots els símptomes de l'ansietat (suor, taquicàrdies, falta de concentració, falta de memòria, bloqueig). Segons aquesta deducció, l'angoixa és la por al desconegut, ja que la reacció davant del perill real és la por.L’autoajuda és un terme que es pot referir a un indiviu o a un grup que cerca millorar des del punt de vista econòmic, expiritual, emocional o intel·lectual. Autoajuda significa fer-se responsable d’un mateix i de la teva vida en tots els nivells.
La superstició és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences. Els crítics argumenten que la superstició no està basada en la raó i que neix de la ignorància. Moltes supersticions poden ser producte d'entendre malament la causalitat, o les estadístiques, ja que generalitzen excessivament. Suposen, per tant, un baix cognitiu de focus i d'atribució errònia de causalitat.
Alguns ritus religiosos neixen de la superstició, que personalitza en Déu i els seus enviats els esdeveniments que tenen lloc a la vida quotidiana. El catolicisme, però, separa la superstició folklòrica de la fe i considera la primera un pecat, ja que atribueix poders sobrenaturals a altres entitats diferents de Déu. La psicologia estudia la superstició per veure com influeix el grup en la persona o com les pròpies creences modifiquen la conducta. Determinats trastorns mentals, com l'esquizofrènia, l'autisme o els maníacodepressius tenen associades una important quota de supersticions sobre els perills de no seguir rituals en la vida quotidiana. Constitueixen per a ells un mecanisme de defensa bàsic.Religiositat, laïcitat i secularitat
La religiositat s’utilitza per referir-se als diferents aspectes de l’activitat religiosa, la dedicació i la creença. Es podria dir que s’ocupa de com de religioses són les persones. Sovint es confón amb la religió, ja que tots dos són conceptes que estan molt relacionats entre ells, però que en realitat són diferents:
La religiositat s’ha d’entendre com la necessitat fonamental de tots els éssers humans de creure en un ésser, ment o força superior que pugui fer possible tot el que per l’home l’és impossible de fer. Per l’home és necessitar dipositar les seves esperances, donar un sentit a la seva vida, trobar respostes que la seva intel·ligècia no pot proporcionar-li, sentir-se acompanyat… La religiositat és una característica de l’home i cap persona pot desfer-sa d’ella.La religió en canvi, és un invent de l’home que ha anat evolucionant fins a convertir-se en un instrument de control de l’home per a l’home, sinònim de manipulació, dominació i abús de poder.
Per tant, és pot desenvolupar l’aspecte de la religiositat sense pertànyer obligatòriament a cap culte religiós. L’objectiu és prendre consciència de quin és el veritable fonament de les religions i cultes i no deixar-se dominar per aquells que diuen ser representatns de Déu en la terra i exerceixen el poder en nombre d’ell.
La laïcitat és una posició d'autoafirmació basada en què les societats i els estats s'han de mantenir independents de la religió , la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. El laïcisme és el sistema que exclou qualsevol església de l'exercici del poder polític, administratiu o educatiu entre d'altres. El Concili Vaticà II va impulsar el redescobriment d'aquesta paraula per a indicar als fidels que no són membres del clergat. La paraula indica també l'actitud d'una persona o organització que s'oposa a normes religioses. Els laicistes busquen garantir la llibertat de consciència, a més de la no imposició de les normes i valors morals de cap religió o creença.El secularisme és la tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència. En deriva el sistema moral laic (introduït vers el 1850 per George Jacob Holyoake) que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu i que prona la separació entre el poder de l'estat i el de l'església (secularització).
Consum i consumisme
El consum és l’acció i efecte de consumir o gastar tot tipus de productes. En termes econòmics, s’entén com l’etapa final del procés productiu. El consum és satisfer les necessitats presents o futures. Hi han tres tipus de consum:-Consum experimental: el consum del producte o servei es produeix per novetat o curiositat.
-Consum ocasional: el consum és intermitent, basat en la disponibilitat del bé o servei o en la satisfacció de necessitats.
-Consum habitual: el consum forma part de les activitats quotidianes del subjecte.
El consumisme és un terme que sempra per explicar la vida exemplificada per la idea: “cuanto más consumo, más feliz soy”, i el consum excessiu de béns i serveis. El consumisme també és considerat com una crítica a la organització de l’economia d’una societat, que es pot dir que malgasta certs recursos. Va incentivat per: la publicitat (pot convèncer al públic que gastar és necessari i no un luxe), la predisposició d’usar i tirar molts productes, la baixa qualitat d’alguns productes, la desferra inadequada d’objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, i la cultura i pressió social.
